Les darreres setmanes han estat marcades per temperatures molt elevades i per episodis de calor intensa que ens recorden que el clima està canviant. Compartim el butlletí especial elaborat per Alfred Rodríguez Picó, de Taiko Meteorologia, on reflexiona sobre com han evolucionat els estius a Catalunya, l’augment dels fenòmens meteorològics extrems i la necessitat d’adaptar-nos a aquesta nova realitat.
La calor d’abans
Podríem començar a indicar tots els registres de temperatura i precipitacions de qualsevol observatori de Catalunya que tingui una llarga sèrie i comprovaríem que, en el 100% dels casos, les temperatures s’han disparat en els darrers 20 o 25 anys, de forma extraordinària l’últim lustre, i les precipitacions s’han fet més torrencials.
Però ho farem més casolà, sense perdre en cap moment la rigorositat de les dades.
El 1971 era un nen que per fi aconseguia tenir al barri d’Horta de Barcelona un bon observatori meteorològic instal·lat pel llavors Servicio Meteorológico Nacional, dependent del Ministerio del Aire. El 1974 la família ens vam traslladar a l’Eixample, a prop de la plaça Espanya, i la mateixa entitat em va instal·lar un gran observatori als terrenys de l’Institut Botànic de Barcelona, a Montjuïc, al costat del Palau Nacional, observatori que es va mantenir durant molts anys.
He agafat a l’atzar diversos mesos de juny, juliol i agost d’aquells anys i sorprèn com, per exemple, l’agost de 1978 la temperatura màxima més elevada del mes va ser de 28,4 °C. La de juny de 1980 va ser de 26,6 °C, la de juliol de 1980 de 29,8 °C i la de juny de 1981 de 32,4 °C el dia 16, amb una mínima de 22,7 °C. A la part inferior de la llibreta d’observacions hi vaig destacar que es tractava d’una onada de calor i que aquell dia havíem tingut la temperatura mitjana més alta per a un mes de juny de tot el segle XX.
Tan sols destaquen els dies 6 i 7 de juliol de 1982 amb una gran onada de calor, màxima de 38 °C i mínima de 27,6 °C, plovent cendra dels incendis del Garraf. Tot i això, no hi va haver persistència: en dos o tres dies la situació es va normalitzar.
La calor d’ara
Ja vam tenir un primer i potent tast el 2003. Els estius comencen abans, cap al maig, i s’acaben més tard, avançat el setembre i algun any l’octubre. Les calorades, o directament onades de calor, es presenten sense romanços des de finals de maig fins a finals de setembre. Però cal destacar no tan sols la intensitat de la calor, amb temperatures extraordinàriament elevades (màximes a la costa normals de 33 °C a 35 °C i de 40 °C o més a l’interior, quan abans eren fets excepcionals), sinó la persistència, la insistència de la mateixa situació, dies i dies seguits, fins i tot setmanes senceres.
Adaptació
No estem preparats pel que està passant. Les infraestructures, les cases, els boscos i l’ecosistema en general no estan preparats per a aquests registres, normals del nord d’Àfrica, però no pas de Catalunya. La salut de les persones també se’n ressent.
Si parlem de pluges, el temporal Gloria, els aiguats de tardor o les borrasques del passat hivern són cada cop més violents. És normal: amb una Mediterrània cada vegada més càlida hi ha més energia disponible i, quan es donen les condicions favorables per a la inestabilitat, els fenòmens es desenvolupen amb més intensitat.
No en tingueu cap dubte: els propers anys, els fenòmens extrems, siguin quins siguin, seran més freqüents i més violents o intensos. Ho vam advertir ja el 2017, en la presentació d’un estudi elaborat per l’equip de Taiko Meteorologia. Han passat gairebé deu anys i ja veiem com està el panorama.
Què cal fer?
Durant la pandèmia del 2020 vaig tenir diverses reunions amb responsables d’administracions i empreses del sector turístic. Tots vam coincidir que aquell era un bon moment per repensar el model, fer-lo més resilient i més respectuós amb el medi. Malauradament, aquella oportunitat es va perdre.
No podem continuar així. O prenem mesures, encara que no agradin a tothom, o l’escalfament del planeta (una evidència científica) continuarà avançant.
Però també hi ha motius per a l’esperança. Als anys vuitanta, el forat de la capa d’ozó era un problema molt greu. Gràcies al Protocol de Montreal i a la prohibició dels gasos clorofluorocarbonis, la capa d’ozó s’ha anat regenerant.
Si es vol, es pot.