El passat 14 de juliol, el HUB Sanitat Vegetal va organitzar una nova “Píndola de coneixement” dedicada a tres grups d’organismes que generen cada cop més maldecaps a la pagesia de la nostra zona: els rosegadors i talpons, les formigues i els cargols i llimacs. Tres persones expertes: Salvador Salvador Allué (IRTA), Sílvia Abril (Universitat de Girona) i Àlex Pérez Ferrer (IRBio-UB), van compartir coneixements i experiències sobre com gestionar aquestes problemàtiques de manera respectuosa amb l’ecosistema agrari. Recollim aquí els punts principals d’aquesta jornada, que connecten directament amb els reptes que vivim al territori de la Baixa Tordera.
Rosegadors, talpons i els seus depredadors naturals
Salvador Salvador Allué (IRTA) va centrar la seva intervenció en la importància dels depredadors naturals per controlar rosegadors i gastròpodes. Als nostres camps hi conviuen diverses espècies de rosegadors —rates i ratolins dels gèneres Rattus, Musi Apodemus— i fins a nou espècies de talpons, entre les quals destaca el talpó comú (Microtus duodecimcostatus).
Aquest darrer és especialment interessant: viu sota terra en galeries de 10 a 50 cm, s’alimenta d’arrels i bulbs, i pot arribar a densitats de fins a 500 individus per hectàrea en cultius de fruiters. Tot i que no sol generar explosions demogràfiques descontrolades, tres factors n’afavoreixen la proliferació: la fi del reg per inundació, la reducció del llaurat i, sobretot, la desaparició dels seus depredadors naturals.
I aquí és on entren en joc mostela, serps (verda i blanca), rapinyaires, turó, gat mesquer i guineu, entre altres. Totes aquestes espècies depenen dels marges dels camps per sobreviure: hi troben refugi i vies de comunicació. Un marge renaturalitzat ,amb vegetació arbustiva, pedres, fusta morta o munts de branques, pot arribar a incrementar en un 70% la presència de pol·linitzadors i en un 44% la de controladors de plagues.
La conclusió és clara: eliminar marges per guanyar unes desenes de metres de conreu pot sortir car a mig termini, perquè es perd la fauna auxiliar que manté els talpons a ratlla. I una recomanació igual d’important: no s’han d’utilitzar rodenticides al camp, ja que enverinen també els depredadors (mostela, rapinyaires) que ens ajuden a controlar la plaga.
Formigues: quan els mutualismes juguen en contra del cultiu
Sílvia Abril, del Departament de Ciències Ambientals de la Universitat de Girona, va explicar per què algunes formigues es converteixen en un problema per als cultius. Amb més de 14.000 espècies descrites, les formigues no acostumen a ser fitòfagues (és a dir, no solen menjar-se directament les plantes), però el seu impacte més important en l’agricultura és indirecte: moltes espècies estableixen una relació de mutualisme amb hemípters productors de melassa, com pugons i cotxinilles.
El mecanisme és senzill i molt eficaç per a la formiga: l’hemípter produeix melassa (un líquid ensucrat), la formiga la consumeix i, a canvi, protegeix l’hemípter dels seus depredadors i parasitoides naturals. El resultat per al pagès és el contrari del que voldria: més densitat de plagues, fumagina sobre fruits i fulles, menys enemics naturals actius i, finalment, més necessitat de tractaments fitosanitaris.
A casa nostra, dues espècies destaquen especialment: la formiga argentina (Linepithema humile), invasora present a Catalunya des de principis del segle XX, agressiva i present sobretot en vinyes, cítrics i remolatxa sucrera; i Lasius grandis, molt freqüent en cítrics, vinyes i pereres.
Quant a mètodes de control, Abril va presentar tres opcions, amb avantatges i limitacions:
- Esquers insecticides: eficaços, però els actius emprats en els estudis de referència no estan autoritzats a la UE.
- Barreres adhesives: efectives amb Lasius grandis, ja que excloure la formiga permet que els depredadors naturals de plagues com el cotonet recuperin protagonisme.
- Suplementació amb sucre: instal·lar petits dispensadors amb solucions ensucrades a les branques (a l’inici d’agost) desvia les formigues de l’hemípter i n’augmenta el parasitisme natural, millorant el control biològic.
Cargols i llimacs: no tota la biodiversitat és plaga
Àlex Pérez Ferrer, d’IRBio (UB), va posar les coses en perspectiva: a Catalunya hi ha unes 358 espècies de mol·luscs continentals, i d’aquestes, unes 100 es poden trobar en ambients agrícoles. Però només unes 20 espècies —menys del 6% de tota la biodiversitat del grup— poden arribar a causar danys econòmics significatius. La resta compleix funcions ecològiques valuoses: com a herbívors, detritívors (reciclatge de matèria orgànica) o fins i tot depredadors, i com a aliment essencial per a amfibis, ocells, eriçons o musaranyes.
Entre les espècies problemàtiques hi ha cargols com Cornu aspersum, Cernuella virgatao Cochlicella acuta, i llimacs com Deroceras reticulatumo Arion vulgaris. Els danys es concentren especialment en horticultura de regadiu, planters, arbres fruiters joves, infraestructures de reg i, en el cas del cargol poma (Pomacea maculata), en camps d’arròs.
Per què n’hi ha cada cop més problemes? Pérez va apuntar tres causes: la intensificació agrícola (que redueix els enemics naturals), els canvis en la gestió del sòl (menys llaurada, més cobertes vegetals, menys tractaments) i un factor cultural: cada cop es consumeixen menys cargols.
Pel que fa a les mesures de gestió, la ponència en va repassar diverses:
- Control químic (metaldehid, fosfat fèrric): fàcil i econòmic, però poc ecològic i amb riscos importants; efectiu a curt termini però no soluciona el problema de fons.
- Control biològic amb nemàtodes paràsits específics (Phasmarhabditis hermaphrodita).
- Fauna auxiliar: insectes depredadors (carabàtids, larves de lluerna), cargols depredadors (Rumina decollata, Oxychilus draparnaudi) i vertebrats com gripaus, ocells, eriçons o senglars.
- Recol·lecció per a consum humà: les quatre espècies més comunes i comestibles (Cornu aspersum, Otala punctata, Eobania vermiculata i Theba pisana) es poden recollir manualment, sobretot de nit i després de pluja; al mercat arriben a assolir preus al voltant dels 10 €/kg.
- Ramaderia integrada: ànecs (raça corredor indi) que no fan mal als cultius i mengen molts cargols i llimacs, o gallines, sempre amb accés controlat per evitar que malmetin el conreu.
- Repel·lents i atraients: cendra, terra de diatomees, làmines de coure, o trampes amb cervesa i refugis artificials —aquests últims, més útils per detectar el nivell de plaga que no pas per controlar-la.
I dues pràctiques de gestió agrícola que hi tenen un paper clau: els encoixinats i restes vegetals en superfície afavoreixen els mol·luscs (per això es proposa mantenir zones netes prop del cultiu però favorables a la perifèria), i el reg: l’aspersió i la inundació els beneficien, mentre que el degoteig en redueix les poblacions. Regar al matí, perquè el sòl sigui més sec durant la nit —quan aquests animals són més actius— és una recomanació senzilla i eficaç.
Un fil conductor: la biodiversitat com a aliada
Els tres casos, tot i tractar organismes molt diferents, comparteixen un missatge de fons: la millor eina de control de plagues sol ser la pròpia biodiversitat de l’entorn agrari. Marges naturalitzats, hàbitats per a la fauna auxiliar, pràctiques de reg i llaurada ajustades, i un ús prudent i mínim de productes fitosanitaris permeten que els depredadors i controladors naturals facin la seva feina. Els tractaments químics o les mesures dràstiques (eliminació de marges, llaurada intensiva) només s’haurien de reservar per a casos molt concrets i complicats, quan la resta de mesures no n’hi ha prou.
Des de l’Associació Espai Agrari de la Baixa Tordera seguim de prop aquest tipus d’iniciatives del HUB Sanitat Vegetal, que aporten coneixement pràctic i basat en la ciència per a la pagesia del territori.
Podeu consultar el vídeo complet de la sessió aquí.